La liraglutida, medicament que s’utilitza per al tractament de la diabetis tipus 2, aconsegueix disminuir el pes corporal i, per tant, s’utilitza avui dia també contra l’obesitat. Aquest efecte és possible mitjançant l’increment de la despesa calòrica i pot ser independent de la ingesta. És l’important descobriment que un grup del Centro de Investigación en Medicina Molecular y Enfermedades Crónicas (CIMUS) de la Universitat de Santiago de Compostel·la i del CIBER d’obesitat i nutrició va publicar el 2014 a la prestigiosa revista Diabetes i que ara rep el reconeixement del Premi de Recerca Fundació Dr. Antoni Esteve, dotat de 18.000 euros. El tribunal internacional que atorga aquest guardó ha considerat l’estudi que firma Daniel Beiroa i que dirigeix Rubén Nogueiras com el millor article en recerca farmacològica publicat per un autor espanyol en els últims tres anys.

La Fundació Dr. Antoni Esteve entregà el seu quinzè Premi de Recerca el pròxim 4 de juliol de 2017 al Centro de Investigación en Medicina Molecular y Enfermedades Crónicas (CIMUS) de la Universitat de Santiago de Compostel·la. L’acte va comptar amb la presència de Isabel Rodriguez-Moldes Rey, Vicerrectora de Investigación de la Universidad de Santiago de Compostela, a més de Fèlix Bosch, Director de la Fundació Dr. Antoni Esteve, i de dos dels autors premiats, Rubén Nogueiras, Director del CIMUS, i Daniel Beiroa, primer signant de l’article premiat.

Per una banda, el treball va aconseguir demostrar en rosegadors com actua la liraglutida, més coneguda com a Victoza pel seu nom comercial, en el cervell i com activa un mecanisme per cremar greix i incrementar la despesa energètica sense que es vegi afectada la ingesta d’aliments.

Per altra banda, la investigació també va realitzar un exhaustiu seguiment de quinze pacients amb obesitat i diabetis tipus 2, controlant periòdicament el pes, l’alimentació, la insulina, la glucosa i altres indicadors. Després d’un any de tractament, els pacients van mostrar una major despesa energètica i van aconseguir perdre un 5% de greix, resultats especialment rellevants, ja que la reducció de greix contribueix a millorar el seu perfil clínic.

D’aquesta manera, el medicament que prenen els pacients obesos i amb diabetis tipus 2 des del 2009 no només regula el desajust de glucosa sinó que també aprima sense necessitat d’alterar els hàbits alimentaris o realitzar exercici físic.

Grupo de investigación dirigido del CIMUS-USC por Rubén Nogueiras.

L’article guardonat, GLP-1 agonism stimulates brown adipose tissue thermogenesis and browning through hypothalamic AMPK, està publicat a la revista Diabetes, una de les més prestigioses dins de l’àrea d’endocrinologia i diabetis. Segons la Web of Science, ha rebut més de 85 cites en els últims dos anys i més de 110 a Google Scholar. El director del grup, Rubén Nogueiras, fou escollit l’any passat com el millor investigador jove a Espanya a l’àrea de diabetis per la Fundació AstraZeneca i l’Instituto de Salud Carlos III, un any després d’haver estat guardonat amb el Rising Star de la Fundació Europea per a l’Estudi de la Diabetis, així com també ha rebut diversos premis de la Sociedad Española de Endocrinología y Nutrición i de la Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat. A la seva meteòrica carrera se li suma enguany el Premi de Recerca Fundació Dr. Antoni Esteve, que recollirà el primer autor de l’article, Daniel Beiroa.

Aquesta és la quinzena entrega del guardó, que aquest any es concedeix al millor treball en farmacologia publicat per un autor espanyol en els últims tres anys en qualsevol dels seus aspectes (disseny, síntesi, desenvolupament galènic, avaluació clínica o de laboratori, ús, etcètera). Els 50 articles que s’han enviat al llarg d’aquesta convocatòria els ha avaluat un tribunal internacional que han format Fèlix Bosch (Barcelona, Espanya), Rachel Tyndale (Toronto, Canadà) i Xavier Guitart (Bethesda, Estats Units).

El Comitè Avaluador del Premi de Recerca Fundació Dr. Antoni Esteve ha volgut reconèixer amb dues mencions honorífiques els dos articles següents presentats en la quinzena convocatòria del guardó:

• María Cristina Ortega Muñoz et al. Neuroendothelial NMDA receptors as therapeutic targets in experimental autoimmune encephalomyelitis. Brain (2016) 139 (9): 2406-2419.

• Paula Morales et al. Chromenopyrazole, a Versatile Cannabinoid Scaffold with in Vivo Activity in a Model of Multiple Sclerosis. J. Med. Chem. 2016, 59, 6753−6771.

Llista de Premis de Recerca Fundació Dr. Antoni Esteve anteriors

GONZALO CASINO / @gonzalocasino / gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com

Sobre los objetos de estudio científico a lo largo de la historia

¿Por qué tenemos una ciencia para el estudio de la luz, la óptica, y no la tenemos para el estudio de las sombras? ¿Por qué hay una ciencia de la materia, la física, y no hay otra dedicada a las formas? ¿Por qué y desde cuándo dividimos las ciencias en humanas, sociales y naturales? ¿Por qué no clasificamos las áreas de conocimiento en ciencias de lo visible y de lo invisible? ¿O en ciencias terrenales, celestiales y de lo que se sitúa entre el cielo y la tierra? Preguntas como estas no tienen una respuesta sencilla y homogénea, como advierte la eminente historiadora de la ciencia Lorraine Daston en su librito Breve historia de la atención científica. La ciencia ha ido seleccionando sus objetos de estudio no tanto de forma caprichosa, que también, sino sobre todo como resultado de las ideas, los problemas y los intereses de cada época histórica.

La biología, por ejemplo, se nos antoja a primera vista una ciencia fundamental, compacta, indiscutible, como si hubiera existido desde que la ciencia es ciencia. Al fin y al cabo, los seres vivos siempre han estado ahí y parece plenamente justificado que constituyan un objeto de estudio. Sin embargo, la biología apenas tiene dos siglos de existencia. Y, si la examinamos con detenimiento, advertimos zonas menos firmes, especialmente en sus fronteras e intersecciones con las disciplinas que se ocupan de la materia y de la mente, o con las biotecnologías. Y también muchas lagunas: ¿por qué tenemos una disciplina que estudia las anomalías y monstruosidades del organismo animal o vegetal, la teratología, y no tenemos otra disciplina análoga que se ocupe de los seres más bellos y perfectos?

Con la sociología ocurre algo parecido. También es una ciencia joven, con apenas un par de siglos de existencia. Si realmente siempre han existido sociedades humanas, ¿por qué no se ha considerado antes que la familia, la empresa y otras organizaciones sociales podían ser objeto de estudio científico? Siendo como son enormemente complejas las sociedades humanas, no es difícil imaginar la infinidad de asuntos relevantes que quizá merecerían no solo ser objeto de conocimiento científico sino tener una disciplina propia. ¿Tenemos acaso una ciencia de la amistad? De momento no, pero no es descartable que exista en el futuro.

Lo que ahora llamamos biomedicina o biología médica es un conglomerado de ciencias básicas, sociales y humanas en el que se integran las disciplinas clínicas y otras tan diversas como la citología, la nanobiotecnología, la genética, la toxicología, la nutrición, la antropología médica, la enfermería… y así hasta más de 70, según la clasificación del Journal Citation Reports de 1996. Pero en estos 20 años han aparecido la proteómica, la metabolómica y la nutrigenómica, por citar solo algunas de las nuevas ciencias ómicas.

La biomedicina es un buen ejemplo de cómo va desarrollándose un campo de conocimiento. Los nuevos objetos de estudio y las nuevas disciplinas parecen ir surgiendo sin orden ni concierto, como excrecencias en un cuerpo monstruoso. La propia biomedicina podría ser ella misma un digno objeto de estudio de la teratología o, ya puestos a especular, de lo que podríamos llamar teratología ontológica. Porque lo que existe y lo que no existe como objeto científico cambia con el tiempo; o, como dice Daston, la historia de la ciencia es una historia de la ontología. Como no podía ser de otra manera, la anatomía, la embriología y la bioética son hijas de su tiempo, pero es importante conocer por qué. La actual efervescencia interdisciplinaria que viven la investigación y los estudios universitarios no es ninguna moda, sino una fase del desarrollo de las ciencias para alumbrar, por hibridación, fusión o desgajamiento, nuevas disciplinas.

———————————–

Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.

———————————–

Columna patrocinada per IntraMed i la Fundació Dr. Antoni Esteve:

La medicina i la ciència han estat, i continuen sent, immenses fonts d’inspiració literàries, i també de les sèries de televisió. Hi ha un gran nombre d’alumnes de diversos àmbits, professors d’institut i gent de diversos orígens professionals que són grans lectors i addictes a les sèries d’aquest gènere.

És per això que la Fundació Dr. Antoni Esteve tornà a col·laborar amb el curs d’estiu de Els Juliols de la UB Literatura i sèries de televisió: l’imaginari col·lectiu de la medicina i la ciència, que va tenir lloc tots els matins del 17 al 21 de juliol del 2017. El curs té per objectiu estudiar la novel·la mèdica i científica, des dels clàssics pioners dels best-sellers mèdics i dels recursos narratius del relat científic fins a la funció de la literatura i les sèries televisives mèdiques i científiques com a font de divulgació.

Dirigit per la doctora i escriptora Amàlia Lafuente, el curs va comptar amb un total de setze escriptors i experts en literatura, sèries i divulgació científica, que abordaren durant aquests cinc dies el flirteig de la literatura i la ficció televisiva amb la medicina i la ciència. Així, autors com Màrius Serra, Sergio Vila-Sanjuán o Eduard Márquez van parlar sobre com abordar la malaltia des d’una visió externa a la medicina, sobre el procés creatiu i sobre els clàssics del best-seller mèdic.

Per la seva banda, l’expert en sèries de televisió Toni de la Torre i el professor de la facultat de ciències de la salut i de la vida de la Universitat Pompeu Fabra Josep-Eladi Baños, van fer una ullada sobre les millors sèries de medicina, mentre que Antonio Iturbe, professor en Comunicació Audiovisual de la Universitat Ramon Llull, i Iván Gómez, periodista cultural i escriptor, actual director de la revista Librújula, es van centrar en les sèries i la literatura forense.

Sobre com utilitzar la ficció mèdica i científica com a eina de divulgació tractaren Bibiana Bonmatí, membre de la unitat de Comunicació de la Universitat de Barcelona; Carme Escales, periodista col·laboradora d’El Periódico de Catalunya i Daniel Arbós, cap de comunicació de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer i periodista de ràdio.

ngg_shortcode_0_placeholder

La densidad y el volumen total de espermatozoides se han reducido en más de un 50%

MIGUEL ÁNGEL CRIADO / NOTICIA MATERIA