1

La ciència i els seus premis

GONZALO CASINO / @gonzalocasino / gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com

Sobre l’equivocat Nobel d’Ochoa i el reconeixement dels assoliments científics

Pocs saben que a l’espanyol Severo Ochoa li van donar el 1959 un Nobel de Medicina que no es mereixia. Aquest premi es va atorgar, de forma inusitadament ràpida, a Arthur Kornberg i a Ochoa “pel seu descobriment dels mecanismes de la síntesi biològica dels àcids ribonucleic [ARN] i desoxiribonucleic [ADN]”. Kornberg havia identificat l’ADN polimerasa, l’enzim responsable de la síntesi d’ADN, i Ochoa, l’ARN polimerasa, responsable de la síntesi d’ARN. No obstant això, al cap de poc es va comprovar que l’enzim d’Ochoa era la polinucleòtid fosforilasa, mentre l’autèntica ARN polimerasa va ser descoberta el 1960 per altres científics, que es van quedar sense el seu Nobel. El fiasco científic va ser enorme i va marcar la posterior carrera del científic asturià. La fosforilasa va resultar després crucial per al següent gran fita de la biologia molecular, el desxiframent del codi genètic. La contribució d’Ochoa a aquest assoliment sí que va ser decisiva i hauria merescut el Nobel de 1968, amb el que es va premiar aquest avanç. Però no l’hi van donar. El cas d’Ochoa no és aïllat, però il·lustra molt bé com funciona la ciència, el seu caràcter autocorrectiu, el desfasament entre mèrit i reconeixement públic, i fins i tot la marginació de les científiques (Marianne Grunberg-Manago, alumna d’Ochoa, també va participar en l’aïllament de la fosforilasa i no va rebre el Nobel).

La carrera del científic espanyol en l’exili, majorment als EUA, on va ser protagonista del desenvolupament de la biologia molecular, és tota una novel·la, i potser per això un altre investigador asturià s’ha decidit a escriure-la. Juan Fueyo, del Centre Mèdic del Càncer M. D. Anderson de Texas (EUA), ha recreat a Exilis i odissees. La història secreta de Severo Ochoa una sort de biografia novel·lada d’un científic amb gran talent i determinació. La dura competició en la què va participar Ochoa i l’èxit del Nobel, que l’equiparava a Espanya amb el seu admirat Ramón y Cajal, van donar pas a un gran fiasco i a una etapa en la que es va haver de reinventar per realitzar les seves millors aportacions. Les raons per les quals a Ochoa no li van donar el 1968 un Nobel que es mereixia se sabran el 2018, quan es compleixi una quarantena de 50 anys i s’obri el sobre lacrat amb les deliberacions del premi. Fueyo ha novel·lat també aquest episodi amb una clara intenció de restar importància als premis i relativitzar el seu significat. En tots els Nobel, des del de Medicina al de Literatura, hi ha absències notables i premiats que han quedat molt devaluats amb el temps.

De tota manera, i d’això també tracta la novel·la de Fueyo, en la ciència els noms són circumstancials i gairebé prescindibles. Si Ochoa i Grunberg-Manago no van identificar l’ARN polimerasa, la veritat és que uns altres no van trigar a fer-ho; si Ochoa no hagués realitzat aportacions decisives al desvetllament del codi genètic, uns altres les haurien fet. Sovint és pràcticament impossible atribuir un assoliment no ja a un sol investigador sinó a un grup reduït. La ciència és una aventura col·lectiva on el què un ha fet bé, podria haver-ho fet un altre, i aquesta és la radical diferència amb l’art. El què no vol dir que la ciència no tingui els seus protagonistes i les seves recompenses. D’entrada, els científics són, després dels metges, els professionals que gaudeixen de major prestigi i reconeixement social. Però a més tenen la recompensa íntima del coneixement; i, en el cas dels grans científics, la d’haver estat els primers a arribar, emulant als descobridors, a un lloc ignot que ningú abans havia trepitjat.

———————————–

Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.

———————————–

Columna patrocinada per IntraMed i la Fundació Dr. Antoni Esteve




7a edició – Palma de Mallorca, 12 i 13 de desembre de 2017

El format audiovisual cada cop té més importància tant en l’obtenció de recursos per a la recerca com en la divulgació científica, sobretot si arriba al públic objectiu d’una forma atractiva, contemporània i entenedora. Aquest nou curs de la Fundació Dr. Antoni Esteve pretén establir les bases sobre com comunicar projectes científics mitjançant la gravació i edició d’un vídeo curt, simple, directe i efectiu amb la càmera d’un telèfon mòbil o similar.

La setena edició del curs Com divulgar el teu projecte científic en un vídeo de 60”, que es dirigeix tant a estudiants com a professionals científics i de la comunicació amb interès per divulgar els seus projectes o la ciència en general, va tenir lloc el 12 i 13 de desembre de 2017 passats a l’Hospital Universitari Son Espases, en col·laboració amb el Institut d’Investigació Sanitària Illes Balears. Una vintena científics va tenir l’oportunitat de plantejar un projecte sobre el qual els agradaria realitzar un vídeo. De totes les propostes, una fou seleccionada per desenvolupar entre tots dos tipus de projecte amb diferents objectius.

Dirigits per Ana Montserrat Rosell, directora del programa tres14 de La 2, els participants van formar part de tot el procés de creació d’un vídeo, des de la selecció del tema i l’enfocament fins a l’edició, passat per la preparació del guió i la captació d’imatges amb un smartphone. Per això van comptar també amb l’ajut del director de postproducció Daniel Camino, que els va ensenyar les claus per al maneig de programes d’edició com iMovie o Windows Movie Maker, i del creatiu, muntador i realitzador Miguel Bosch.

Per a Ana Montserrat, la primera i més important pregunta que s’ha de fer el científic abans de preparar un vídeo es per a què el necessita i a qui es dirigeix. Un cop definit l’objectiu, recomanar reduir el missatge a una sola idea i obrir la ment a tot tipus de recursos i gèneres. Per això, va projectar diferents fragments de pel•lícules i campanyes publicitàries que, en segons i amb d’enginy, aconsegueixen captar l’atenció de l’espectador.

Durant les dues jornades del curs, es van oferir alguns trucs per a la gravació d’imatges (tipus de plans, captació de so, etcètera) i per a l’obtenció de recursos, com bancs d’imatges i músiques lliures de drets. Tot per demostrar que ja no són necessaris grans i costosos equips professionals per realitzar un bon vídeo de divulgació i que tothom pot dotar de suport audiovisual als seus projectes científics. Amb un telèfon mòbil, un ordinador i una bona idea és suficient.

Els participants del curs van escollir com a tema la protecció de la posidònia. Un grup va desenvolupar un vídeo de denúncia i l’altre per promocionar la seva protecció. A continuació, el resultat.


Aquests vídeos són el resultat d’una activitat formativa i, per tant, part del seu contingut és fictici.

ngg_shortcode_0_placeholder




Traducció al castellà de la guia internacional per a la presa de decisions sobre salut basades en l’evidència científica

FDAE informa cat

 

  • Es tracta d’una eina sistemàtica i transparent per prendre decisions sanitàries ben informades
  • Es dirigeix a metges i a tots aquells que elaboren guies i polítiques sobre salut
  • Publicada al British Medical Journal, la versió en castellà arriba ara a la revista Gaceta Sanitaria
  • L’ha elaborat el Centre Cochrane Iberoamericà amb el recolzament de la Fundació Dr. Antoni Esteve

Barcelona, 30 de novembre de 2017

Els metges i els que han d’elaborar guies i polítiques sovint passen per alt criteris importants, donant-los un pes indegut o sense utilitzar la millor evidència disponible per informar sobre les seves decisions. Els sistemes explícits i transparents per a la presa de decisions poden ajudar a garantir que es considerin tots els criteris importants i que les decisions estiguin basades en la millor evidència disponible. El grup de treball GRADE ha desenvolupat marcs “de l’evidència a la decisió” (EtD, en les seves sigles en castellà) per als diferents tipus de recomanacions o decisions. L’objectiu dels marcs EtD és ajudar els professionals a utilitzar l’evidència d’una manera estructurada i transparent per informar les decisions respecte de les recomanacions clíniques, decisions de cobertura sanitària i recomanacions o decisions sobre el sistema sanitari o sobre salut pública.

Investigadors del Centre Cochrane Iberoamericà van participar en el desenvolupament d’aquests marcs i en la redacció de dos articles publicats originalment a la revista British Medical Journal sobre els marcs GRADE de l’evidència a la decisió. Ara, la Fundació Dr. Antoni Esteve ha contribuït a la seva traducció al castellà, permetent que ambdós articles ja estiguin disponibles a la revista Gaceta Sanitaria.

Els marcs EtD tenen una estructura comú: formulació d’una pregunta, avaluació de l’evidència i conclusions. No obstant, existeixen diferències entre els marcs per a cada tipus de decisió. Els marcs EtD informen els usuaris sobre els criteris que s’han pres i l’evidència que els recolza, dotant de transparència la base per a les decisions d’aquells que les han de prendre. Els marcs EtD també faciliten la disseminació de les recomanacions i permeten els decisors d’altres àmbits adoptar recomanacions o decisions o adaptar-les al seu context.

Els dos articles es troben disponibles a la pàgina web de Gaceta Sanitaria:

Marcos GRADE de la evidencia a la decisión (EtD): un enfoque sistemático y transparente para tomar decisiones sanitarias bien informadas. 1: Introducción

Marcos GRADE de la evidencia a la decisión (EtD): un enfoque sistemático y transparente para tomar decisiones sanitarias bien informadas. 2: Guías de práctica clínica

Descarregar imatges amb exemples de l’ús pràctic d’aquesta guia:
https://drive.google.com/drive/folders/1R0dbqxzDLHjUjpINtvHls_3b0HKw2Hfb?usp=sharing




44a edició – Bilbao, 29 i 30 de novembre del 2017

Tot i que la publicació dels resultats en un article és una de les etapes més importants de tota investigació, la majoria dels plans d’estudi relacionats amb la biomedicina no contemplen la formació en matèria de redacció científica. Esteve Fernández, director de la Unitat de Control del Tabaquisme de l’Institut Català d’Oncologia, i Carmen Vives, editora associada de Gaceta Sanitaria, sumen ja 44 edicions al capdavant dels Seminaris de formació organitzats per la Fundació Dr. Antoni Esteve sobre Com redactar un article científic.

Estretament vinculats al món de l’edició biomèdica, els professors s’encarreguen de condensar en dues jornades de treball les tècniques i habilitats bàsiques per a una correcta redacció d’articles destinats a revistes científiques. Fer servir un estil correcte, escollir la revista més idònia, conèixer les formalitats necessàries per a adequar-se a la línia editorial de la publicació i diferenciar clarament les diferents parts d’un article són algunes de les qüestions que van poder conèixer els alumnes inscrits.

En aquesta ocasió, el curs va tenir lloc el 29 i 30 de novembre de 2017 passats en col·laboració amb l’Academia de Ciencias Médicas de Bilbao i el Colegio Oficial de Farmacéuticos de Bizkaia.

ngg_shortcode_1_placeholder




Més escèptics lleials

GONZALO CASINO / @gonzalocasino / gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com

Sobre la cultura científica i el paper de científics, comunicadors i periodistes

Si calgués resumir els problemes que afecten la comunicació científica en només un, aquest seria l’exageració, o hype, com diuen els anglosaxons. Missatges exagerats són tots els que, de forma voluntària o involuntària, distorsionen les troballes de la recerca i van més enllà del que se sap amb certesa. I no són una raresa, sinó un fenomen massa habitual. Passa en el periodisme, on s’etiqueta com a sensacionalisme; en la divulgació, quan se sacrifica el missatge científic rigorós en l’altar de l’espectacle (l’espectacularització de la ciència), i en la comunicació professional, quan en les notes de premsa es mostra solament la cara més positiva de la recerca. I pot passar fins i tot en la comunicació entre metge i pacient, quan no s’ofereix una informació equilibrada entre els beneficis i perjudicis de les intervencions mèdiques. L’efecte final de l’exageració, particularment en el camp de la biomedicina, és la creació de pors infundades i d’esperances desmesurades, a més d’una certa pèrdua de confiança. A les xarxes socials els missatges distorsionats campen al seu aire, però una part de la responsabilitat també és dels agents de l’ecosistema de la comunicació científica, des dels investigadors als periodistes, passant pels comunicadors i divulgadors professionals.

Gairebé 400 d’aquests agents, gairebé tots espanyols però també de Llatinoamèrica, es van reunir fa res a Còrdova (Espanya) al VI Congrés de Comunicació Social de la Ciència per discutir sobre els reptes, mitjans, maneres, recursos, problemes i altres circumstàncies que afecten la difusió de la ciència i els seus protagonistes. La seva visió, com no podia ser d’una altra manera, no és uniforme, doncs la tasca de científics, comunicadors i periodistes és ben diferent. Els científics, malgrat la falta de recursos i les retallades dels últims anys, estan fent meritòries contribucions a la ciència alhora que s’involucren cada vegada més en tasques de divulgació; els comunicadors i divulgadors estan desplegant una infinitat d’iniciatives per acostar la ciència al públic, i els periodistes, sens dubte la part més minoritària en aquest congrés, segueixen mantenint el millor que poden la seva mirada crítica i la seva imparcialitat. Com va dir la periodista argentina Nora Bär, del diari La Nación, el periodisme ja no és el que era; però, malgrat les seves crisis i dificultats, persisteix en la seva obligació d’informar amb rigor sobre la incertesa pròpia de la ciència, tractant a més de promoure el pensament crític i l’alfabetització sobre el mètode científic. Perquè la ciència no és un món ideal, com sovint ens fan veure els divulgadors, sinó una activitat complexa i amb els clarobscurs de tota activitat humana. I si no s’ocupen d’això els periodistes, qui se n’ha d’ocupar?

L’element aglutinador de tots aquests professionals no és un altre que la cultura científica, que és una part de la cultura tan important com les humanitats (segons la cèlebre fórmula de Jorge Wagensberg, cultura menys ciència igual a humanitats). En les últimes dècades, i des dels diferents fronts, s’ha fet molt per la seva promoció; sens dubte cal seguir fent-ho, però d’una manera cada vegada més madura i responsable. Perquè la major cultura científica ajuda a moderar l’optimisme sobre els efectes del desenvolupament científic-tecnològic i fomenta la participació, com va apuntar el filòsof de la ciència José Antonio López Cirerer. Inevitablement, ens fa també més desconfiats de les institucions científiques, més crítics amb els missatges i més descreguts de la imatge una miqueta idealitzada de la ciència. Ens fa més escèptics, sí, però “escèptics lleials” amb el raonament crític i científic.

———————————–

Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.

———————————–

Columna patrocinada per IntraMed i la Fundació Dr. Antoni Esteve:

IntramedLogo color CAST




Debat sobre periodisme científic. La visibilitat de la científica espanyola

La percepció que té una societat de l’activitat científica i dels seus protagonistes resulta clau per conèixer el grau de comprensió d’aquesta tasca i l’estima que en té la societat. Per aquesta raó, des de fa anys les agències estatals de promoció de la cultura científica en els països industrialitzats realitzen enquestes que es dirigeixen a mesurar aquesta percepció i les seves fluctuacions temporals, com per exemple les que du a terme la Fundación Española Ciencia y Tecnología (FECYT), que acrediten l’interès social per la ciència i la seva divulgació.

A aquesta preocupació, i a partir de l’impuls de la lluita contra la desigualtat de gènere, s’ha afegit l’interès per conèixer la situació real de la dona investigadora juntament amb la valoració pública de la seva tasca. Dos paràmetres considerats crucials de cara a la millora del seu estatus i a l’augment de les vocacions científiques en les estudiants preuniversitàries.

La Fundació Dr. Antoni Esteve tornà a organitzar un debat sobre periodisme científic entre quatre periodistes i quatre representants de l’àmbit científic, que aquest cop analitzaren la visibilitat de la científica espanyola a partir de l’estudi que elaborat pel Grupo de Estudios Avanzados de Comunicación de la Universitat Rey Juan Carlos, que lidera Pablo Francescutti.

A partir de les dades preliminars d’aquest estudi, els participants d’aquest nou debat sobre periodisme científic van intercanviar les seves conclusions, que formaran part d’un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve.

El debat, a porta tancada i que va tenir lloc el 20 de novembre de 2017 a Madrid, va comptar amb els participants següents:

María Casado
Observatori de Bioètica i Dret, Universitat de Barcelona

Michele Catanzaro
Associació Catalana de Comunicació Científica / El Periódico de Catalunya

Mónica González Salomone
Periodista freelance especialitzada en ciència

Marta Macho Stadler
Mujeres con Ciencia, Departament de Matemàtiques, UPV/EHU

José María Martín Senovilla
Departament de Física Teòrica i Història de la Ciència, UPV/EHU

Juan José Moreno Balcázar
Departament de Matemàtiques, Universidad de Almería

María Teresa Ruiz Cantero
Grupo de Investigación Salud Pública, Universitat d’Alacant

Antonio Villarreal
El Confidencial

ngg_shortcode_2_placeholder




Científicas escondidas por la historia

JESSICA MOUZO QUINTÁNS / EL PAÍS MATERIA / 18 de noviembre de 2017

Un libro reivindica el papel de 14 grandes investigadoras desaparecidas o relegadas a un segundo plano en el relato científico

Llegir article complet




Sergi Erill: ‘Algunes científiques cobraven sous de minyona’

Sergi Erill, catedràtic de farmacologia, acaba de presentar La ciència oculta, una obra que vol reivindicar el paper de la dona en la ciència. En el llibre, repassa la biografia de quinze científiques que van aconseguir grans fites però que mai no van ser prou reconegudes pel fet de ser dones. S’hi recullen casos com ara el de Lise Meitner, clau per a assolir el trencament del nucli atòmic, però que no fou mai guardonada amb el premi Nobel, a diferència del seu company Otto Hahn. Sergi Erill ens explica més històries com aquesta. Podeu sol·licitar o descarregar el llibre de manera gratuïta en aquest enllaç.

Llegir entrevista completa




Entrevista a Sergi Erill a Es la mañana del fin de semana

ELIA RODRÍGUEZ / MARÍA DÍEZ / 11 de novembre de 2017

Escoltar l’entrevista (a partir del minut 53.36)




Workshop Soft skills in medical education: The role of medical humanities in the twenty-first century

Les humanitats mèdiques no només ajuden a entendre la naturalesa real de la medicina i la salut sinó que també permeten els professionals sanitaris a tractar amb respecte i dignitat els seus pacients i a proporcionar una cura més empàtica. En aquest sentit, s’han convertit en una eina indispensable per desenvolupar les anomenades habilitats transversals a l’entorn educatiu.

La Fundació Dr. Antoni Esteve, en col•laboració amb la Universitat Pompeu Fabra i la Università di Siena, organitzà un workshop internacional en què 24 experts de diferents comunitats mèdiques espanyoles i italianes analitzaren el paper de les humanitats mèdiques en l’ensenyament del segle XXI. Coordinada per Josep-Eladi Baños, de la Universitat Pompeu Fabra, i Carlo Orefice, de la Università di Siena, aquesta reunió a porta tancada va tenir lloc el 8 de setembre de 2017 a la ciutat de la Toscana.

El paper d’arts com la música, la literatura i el cinema o el de la filosofia i la història en els estudis de medicina són alguns dels àmbits que s’abordaran en una jornada que va comptar amb el programa següent:

1. Why we are here? Rethinking Medical Humanities through the Paradigm of Complexity
Carlo Orefice
Università di Siena

2. Reflective writing and medical humanities: some pedagogical reflections
Lucia Zannini
Università di Milano

3. Is Music useful for the Brain? Updates from research to practice and contrary
Claudia Vinciguerra
Università di Siena

4. The invention of truth. Doctors and patients from the antiquity until today
Maria Malatesta
Università di Bologna

5. The art of observation, from visual artworks to medical diagnosis: initial experience at Sapienza University of Rome
Rosemarie Heyn
Sapienza Università di Roma

6. How could humanities contribute to the training of physicians
Josep-E Baños
Universitat Pompeu Fabra

7. Literature texts as a teaching tool in medical students
Marta Torrens
Universitat Autònoma de Barcelona

8. Teachers and writers: some thoughts from the both sides
Amàlia Lafuente
Universitat de Barcelona

9. Using popular movies in teaching: the case of pharmacology
Magí Farré
Universitat Autònoma de Barcelona

10. The experience of the History of medicine at the Universitat Pompeu Fabra
Albert Presas i Puig
Universitat Pompeu Fabra

ngg_shortcode_3_placeholder