Concepción Ibáñez Escobar (Canet de Mar, Barcelona, 1926) coneguda com Concha Ibáñez, és una pintora i gravadora contemporània.

Dedicada al paisatgisme, ha pintat terres de diverses comarques de Catalunya, de Castella, d’Andalusia, de les Balears i les Canàries, de Venècia, de Grècia i del Magreb, de Cuba i de Nova York.

Les seves il·lustracions a l’oli o al gravat han acompanyat obres d’escriptors com Baltasar Porcel, Miquel de Palol i Felip, Marta Pessarrodona, Cesáreo Rodríguez-Aguilera o Josep Maria Carandell i Robusté.

Nascuda a Canet de Mar, ben aviat la família es traslladà a Barcelona, on Ibáñez estudià pintura amb el pintor Josep Oriol Baqué Mercader, i posteriorment pintura, gravat i dibuix a l’Escola de la Llotja amb artistes com el pintor Francesc Labarta, freqüentant els ambients de l’època al Cercle Artístic de Sant Lluc.

La primera mostra pública de les obres de Concha Ibáñez va ser en una exposició solidària per ajudar les famílies dels presos polítics, a finals de la dècada dels quaranta. Després de diverses estades a diverses ciutats d’Itàlia, Madrid i París, el 1960 va exposar individualment a la sala Jaimes de Barcelona, i amb posterioritat a la sala Abril de Madrid, i ens anys successius a diverses galeries de Girona, Figueres i Cadaqués, Lleida, Tarragona, Sitges i Barcelona, Palma de Mallorca, Sant Sebastià, Madrid, Milà (Itàlia), Viena (Àustria), Brusel·les (Bèlgica), La Havana i Holguín (Cuba) i Nova York (Estats Units d’Amèrica). La seva obra es troba a diversos museus, entre els quals el MACBA.

Va exposar (1962-1969) i va ser membre del patronat organitzador del Saló de maig de Barcelona, de 1966 a 1969. Va presentar les seves obres al Saló femení d’art actual. Ha rebut diversos premis, entre els quals el primer Premi de Pintura Ciutat de L’Hospitalet (1966); el segon Premi de la Diputació de Girona (1967); el tercer premi de Pintura Hidalgo de Caviedes al Concurs Rafael Zabaleta, de Jaen (1973); el Premi de Pintura Donart (1995); i el Premi d’Arts Plàstiques del Museu de la Marina de Vilassar de Mar (1997). El 1992 va ser convidada a participar amb un grup d’artistes catalanes en el II Festival Internacional de Dones, a Bangkok. El 1999 va inaugurar la mostra “El segle de les dones a la Mediterrània”, organitzat per l’Institut Català de la Dona.

Concha Ibáñez ocupa un lloc destacat entre les artistes plàstiques més representatives de la seva generació, com ara Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol. Ha format part del grup SOM 7 en l’Associació de Dones Artistes de Catalunya, juntament amb Claude Collet, Teresa Costa-Gramunt, Lluïsa Garcia-Muro, Adelaida Murillo, Carme Riera i Núria Tortras.

La seva obra té un estil propi. En paraules del periodista i crític Josep Maria Cadena: “Concha Ibáñez és una paisatgista perquè desitja entendre el món en el seu conjunt. Podria representar altres aspectes de la vida col·lectiva, però en la seva visió anímica de diversos paisatges aconsegueix expressar la seva voluntat solidària. Observa, sent i sintetitza al màxim perquè la força de la bellesa obri camins que portin al concepte de concòrdia”. Daniel Giralt-Miracle ha titllat la seva pintura de “síntesi d’espai, llum, terra, natura i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”. Per Baltasar Porcel, “Conxa Ibáñez, pintora de paisatges, gairebé mai no pinta un paisatge: es serveix d’uns accidents geogràfics per esteoritzar la seva personal concepció estètica i anímica”.

Segons el crític Cesáreo Rodríguez-Aguilera, “amb la seva parsimònia i la seva seguretat, Concha Ibáñez ha anat perfilant amb caràcters propis les formes i els signes; ha enriquit la matèria, ha donat solidesa al sentit arquitectural de la seva pintura, ha conjugat el color amb moderació i amb audàcia”. Santos Torroella ha considerat que Ibáñez “practica el tacte i la geometria de l’art de pintar amb un fervor infreqüent, amb una clara distinció que fa que en les seves obres tot sigui límpid i serè, clar i precís però, al mateix temps, suau i amb estima, més acaronat dolçament que com plàsticament presoner en la seva estricta captació”.

El crític Josep Corredor Matheos ha considerat que “Concha Ibáñez ha anat unint, amb el temps, dos processos que semblen contradictoris: el d’una progressiva abstracció i el d’una concreció major cada dia, amb l’enfocament d’una parcel·la concreta de la realitat”. Al Diccionari Ràfols se sintetitza l’estil de Concha Ibáñez: “la seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Una Fundació, una artista és el llibre commemoratiu amb el qual la Fundació Dr. Antoni Esteve vol celebrar els seus 25 anys d’història, recopilant els gravats de l’artista que al llarg de tot aquest temps ha acompanyat cadascuna de les activitats, Concha Ibáñez.

ENTREVISTA CONCHA IBÁÑEZ (19 de desembre de 2007)

L’artista neix a Canet de Mar i estudia a la Llotja i a Belles Arts de Barcelona. Als anys 60, pel preu que costava un 600 es va comprar el seu primer tòrcul per a gravats.

Se la pot considerar com una artista paisatgista?

El que sempre vaig voler pintar és el paisatge. La gent de la meva generació feia abstracte o figuratiu i, en canvi, si feies paisatge et miraven malament. Per a mi, el paisatge condiciona la vida de la gent. Un no pot evitar sobresaltar-se quan va per Castella i veu una esplanada amb un arbre, després va cap a Andalusia i es fixa en una caseta o després es dirigeix al Marroc o al paisatge català, sobre tot al Cap de Creus, Cadaqués i als indrets de mar en general. La veritat és que sí, el que més m’agrada és el paisatge.

Perquè, què ha de tenir un paisatge per a que li dediqui una obra?

M’ha d’impactar. Em passa com amb les persones. Hi ha gent amb la que de seguida connectes i hi ha d’altra amb la que no. Amb el paisatge em passa el mateix. Quan el paisatge està dominat per l’home, aleshores no m’interessa. M’interessa el paisatge dur, per exemple el del camp de Tarragona o els marges de pissarra de Cadaqués.

I després està el color. Com el determina?

Jo crec que cada terra té un color. Cada ciutat té una llum i m’interessa molt la llum del paisatge. Hi ha ciutats que són lluminoses i cadascuna te una atmosfera determinada. Per exemple, a Viena hi ha una llum nebulosa, una mica misteriosa i, encara que tingui color, jo la pintaria de grisos per la seva atmosfera especial.

El gravat és el gran oblidat de l’art contemporani?

Tota la raó. És increïble que a Barcelona, una ciutat que compta amb gravadors molt bons, no tingui una fira ni una sola galeria especialitzada en el gravat. Potser perquè és més barat. Ara el món de l’art es troba immers en el negoci, en el diner. Si quelcom no genera diners, tant se val que tingui valor. A l’estranger, en canvi, quan vas a una galeria a exposar sempre et demanen si graves i si no ho fas consideren que no ets un pintor complert. El gravat és un art molt important. Tenim a Goya i a Picasso, excel•lents gravadors, com a exemple.

En què consisteix la tècnica del gravat?

Es necessita molta paciència per a gravar, però estem en una època en què la gent ho vol fer tot ràpid. La tècnica requereix hores i hores de feina. Primer agafes la planxa, la hi poses vernís, el dibuixes, el fiques en àcid, el treus, aleshores fas una prova, després resines. Cada matís requereix submergir en àcid, observar, tornar-ho a submergir, etcètera. Hi ha gravats que són una batalla constant. Jo sempre he dit que pintar i grava és com un baralla que sempre has de guanyar tu, perquè els materials sempre se’t resisteixen.

Quines són les seves influències artístiques?

Velázquez crec que és el pintor més complet que hi ha en el món, perquè ho domina tot. Només ens hem de fixar en la seva obra ‘Les filadores’, al museu de El Prado, per veure com ha pintat l’aire. Pintar l’aire és molt difícil. Després també està Piero della Francesca. Són els meus dos favorits perquè tenen un domini total de la composició, de l’aire, de l’ambient. Són fora de sèrie.

Tenen alguna cosa en comú ciència i art?

Sí. Molt. D’entrada, l’essència de les coses. Hi ha molts poetes, per exemple, als quals els interessa molt la ciència, el que passa és que no hi ha manera de transmetre-ho. També des la banda científica. L’art i la ciència interessen realment a qui té una sensibilitat, a qui mira no només el que es veu sinó també el que hi ha al darrere.

Selecció de gravats de Concha Ibáñez que s’han distribuït en diferents activitats de la Fundació Dr. Antoni Esteve.

ngg_shortcode_0_placeholder

Una fundació, una artista és un recull dels gravats originals creats per Concha Ibáñez amb motiu de les activitats que la Fundació Dr. Antoni Esteve va dur a terme els seus primers 25 anys.