image_pdfimage_print

Una Fundació, una artista és el llibre commemoratiu amb el qual la Fundació Dr. Antoni Esteve vol celebrar els seus 25 anys d’història, recopilant els gravats de l’artista que al llarg de tot aquest temps ha acompanyat cadascuna de les activitats, Concha Ibáñez.

ENTREVISTA CONCHA IBÁÑEZ (19 de desembre de 2007)

L’artista neix a Canet de Mar i estudia a la Llotja i a Belles Arts de Barcelona. Als anys 60, pel preu que costava un 600 es va comprar el seu primer tòrcul per a gravats.

Se la pot considerar com una artista paisatgista?

El que sempre vaig voler pintar és el paisatge. La gent de la meva generació feia abstracte o figuratiu i, en canvi, si feies paisatge et miraven malament. Per a mi, el paisatge condiciona la vida de la gent. Un no pot evitar sobresaltar-se quan va per Castella i veu una esplanada amb un arbre, després va cap a Andalusia i es fixa en una caseta o després es dirigeix al Marroc o al paisatge català, sobre tot al Cap de Creus, Cadaqués i als indrets de mar en general. La veritat és que sí, el que més m’agrada és el paisatge.

Perquè, què ha de tenir un paisatge per a que li dediqui una obra?

M’ha d’impactar. Em passa com amb les persones. Hi ha gent amb la que de seguida connectes i hi ha d’altra amb la que no. Amb el paisatge em passa el mateix. Quan el paisatge està dominat per l’home, aleshores no m’interessa. M’interessa el paisatge dur, per exemple el del camp de Tarragona o els marges de pissarra de Cadaqués.

I després està el color. Com el determina?

Jo crec que cada terra té un color. Cada ciutat té una llum i m’interessa molt la llum del paisatge. Hi ha ciutats que són lluminoses i cadascuna te una atmosfera determinada. Per exemple, a Viena hi ha una llum nebulosa, una mica misteriosa i, encara que tingui color, jo la pintaria de grisos per la seva atmosfera especial.

El gravat és el gran oblidat de l’art contemporani?

Tota la raó. És increïble que a Barcelona, una ciutat que compta amb gravadors molt bons, no tingui una fira ni una sola galeria especialitzada en el gravat. Potser perquè és més barat. Ara el món de l’art es troba immers en el negoci, en el diner. Si quelcom no genera diners, tant se val que tingui valor. A l’estranger, en canvi, quan vas a una galeria a exposar sempre et demanen si graves i si no ho fas consideren que no ets un pintor complert. El gravat és un art molt important. Tenim a Goya i a Picasso, excel•lents gravadors, com a exemple.

En què consisteix la tècnica del gravat?

Es necessita molta paciència per a gravar, però estem en una època en què la gent ho vol fer tot ràpid. La tècnica requereix hores i hores de feina. Primer agafes la planxa, la hi poses vernís, el dibuixes, el fiques en àcid, el treus, aleshores fas una prova, després resines. Cada matís requereix submergir en àcid, observar, tornar-ho a submergir, etcètera. Hi ha gravats que són una batalla constant. Jo sempre he dit que pintar i grava és com un baralla que sempre has de guanyar tu, perquè els materials sempre se’t resisteixen.

Quines són les seves influències artístiques?

Velázquez crec que és el pintor més complet que hi ha en el món, perquè ho domina tot. Només ens hem de fixar en la seva obra ‘Les filadores’, al museu de El Prado, per veure com ha pintat l’aire. Pintar l’aire és molt difícil. Després també està Piero della Francesca. Són els meus dos favorits perquè tenen un domini total de la composició, de l’aire, de l’ambient. Són fora de sèrie.

Tenen alguna cosa en comú ciència i art?

Sí. Molt. D’entrada, l’essència de les coses. Hi ha molts poetes, per exemple, als quals els interessa molt la ciència, el que passa és que no hi ha manera de transmetre-ho. També des la banda científica. L’art i la ciència interessen realment a qui té una sensibilitat, a qui mira no només el que es veu sinó també el que hi ha al darrere.